Entorno Personal de Aprendizaje emocionalmente sano

Todos tenemos un entorno personal de aprendizaje (o PLE del inglés, Personal Learning Envirnonment). Tradicionalmente este entorno ha estado formado por nuestros profesores, padres, compañeros, libros, etc. Sin embargo, hoy en día con los servicios que nos ofrece Internet, y que están al alcance de todo el mundo, tenemos que añadir diversas herramientas multimedia a este entorno personal de aprendizaje.

No obstante, los entornos ideales de aprendizaje no surgen por sí solos, sino deben ser facilitados por educadores capacitados. Al igual que un deportista de élite necesita de un buen entrenador que lo prepare en un entorno adecuado, tenemos que ver a los profesores como los entrenadores de los alumnos en cuanto a la adquisición de conocimientos y competencias.

Un buen entrenamiento comienza con la planificación del entrenador, así que los profesores tenemos que plantear cada evento del entrenamiento de forma motivadora y enriquecedora tanto a nivel conceptual como emocional, aportando a cada actividad una serie de competencias transversales. De esta forma, nuestros alumnos también tendrán la capacidad de guiar a otros alumnos.

En este sentido, el primer paso para nuestro PLE en el aula en el que trabajemos las emociones, considero que debería ser el reconocimiento de cada alumno como individuo indispensable en el grupo, con sus virtudes y sus defectos.

También se puede hacer una tormenta de experiencias relacionadas con el tema que queramos tratar y que los alumnos expresen cómo se sintieron en esa situación. Esto ayudará a la creación de vínculos entre los alumnos y entre alumno-docente y nos pueden llegar a impresionar historias de experiencias personales. A partir de esas anécdotas y debates compartidos se crea una atmósfera segura y confortable para poder trabajar al máximo rendimiento todos los entornos clave: entorno físico, intelectual, emocional y espiritual.

Algunos aspectos que nos pueden ayudar a crear un entorno de aprendizaje emocionalmente sano pueden ser el utilizar una actitud positiva, establecer un ambiente de aprendizaje emocionalmente seguro y amigable, tratar temas que despierten el interés de los alumnos, crear vínculos de confianza, fomentar el apoyo y la comunicación, hacer uso de todos los sentidos empleando música, aromas, etc.

A continuación dejo algunos enlaces con blogs de educación con consejos que nos pueden ayudar en esta tarea y fichas para trabajar las emociones en clase. Espero que os gusten.

• http://www.educaciontrespuntocero.com/recursos/educacion-emocional/trabajar-las-emociones-dia-clase/35236.html
• http://blog.tiching.com/18-propuestas-inteligencia-emocional/
• http://softaula.net/inteligencia-emocional-en-el-aula/
• https://www.palabrasaladas.com/di_lo_que_sientes/fichas_de_actividades.html

El sistema operatiu Android

El sistema operatiu Android és, en realitat, una distribució de Linux, ja que està basat en el seu nucli. No obstant això, normalment es tracta com un sistema operatiu a part de totes les distribucions Linux a causa de les seues particularitats i creixent importància en els últims anys. 

Aquest sistema va ser dissenyat principalment per a dispositius mòbils amb pantalla tàctil, com:

• telèfons intel·ligents
• tablets
• rellotges intel·ligents
• televisors
• automòbils

Inicialment va ser desenrotllat per Android Inc, empresa que Google va donar suport i va comprar en 2005. A dia d'avui, Android està encapçalat per l'Open Handset Alliance, una agrupació de 84 companyies per al desenvolupament d'estàndards oberts per a dispositius mòbils. Entre els membres de la OHA es troben desenvolupadors, fabricants de hardware i operadors: Google, Samsung, Intel, Telefónica, Sony i LG, són alguns d'ells. 

Aquest sistema operatiu està orientat a dispositius mòbils, per la qual cosa s'ha dissenyat per a arquitectures pròpies d'aquest tipus d'equips: ARM principalment i algunes distribucions adaptades a x86. Hi ha una única distribució d'Android per a tots els dispositius que abasta, però en funció del hardware del dispositiu s'utilitzarà una versió o una altra de la distribució.

Com a curiositat de la seua importància, els dispositius d'Android venen més que les vendes combinades de Windows Phone i IOS.

Permisos en Ubuntu

En Ubuntu (i en Linux en general), cada arxiu i carpeta té assignats uns permisos que, com succeïx en Windows i en qualsevol altre sistema operatiu, indiquen què es pot fer amb ells i qui pot fer-ho. 

Hi ha dos tipus de permisos: 

• LOCALS (o del sistema) → Són determinats per als recursos que només són accessibles des de l'equip que els conté. Una manera de gestionar els permisos dels arxius i carpetes és utilitzant el TERMINAL. Mitjançant la comanda ls -lh es llisten tots els arxius del directori actual junt amb els seus permisos i altra informació d'interès, tal com vèiem en l'entrada anterior.
  
  Els permisos es troben al començament, en un bloc de
  10 caràcters. El camp TIPUS D'ARXIU pot tenir diferents valors segons el tipus de recurs de què es tracte. Els dos valors més utilitzats són «d» per carpetes (directoris) i «-» per arxius. Quan el permís està definit apareix la lletra corresponent. Si no ho està, al seu lloc, apareix un guió («-»). 

• DE RECURS COMPARTIT → assignats als recursos que decideixen compartir-se. Els permisos efectius sobre un recurs compartit són la suma dels permisos locals i els permisos de recurs compartit. En cas de conflicte prevaldrà sempre el més restrictiu. Generalment aquest permís és «Només lectura». Els permisos de recurs compartit poden configurar-se a través de dos mitjans: mitjançant OPCIONS DE COMPARTICIÓ o mitjançant el servidor Samba.

El TERMINAL en Ubuntu

El TERMINAL, també anomenat LÍNIA D'ORDRES, CONSOLA, INTÈRPRET D'ORDRES o SHELL, equival al símbol del SISTEMA en Windows i s'utilitza per administrar el sistema treballant amb ordres.

Aquesta eina pot localitzar-se ràpidament des del cercador del DASH. Avui dia, gran part de les tasques en el sistema es fan des de la interfície. Els administradors de sistemes i tècnics de suport solen utilitzar el terminal per manejar l'equip, ja que moltes operacions es poden realitzar de forma molt més eficient i ràpida que des de la interfície gràfica. 

En obrir el terminal apareix una finestra neta amb una línia a la part superior que té una estructura com aquesta: 

Per executar en el terminal ordres i aplicacions amb privilegis de ROOT cal incloure, al principi, la paraula sudo. Quan s'aplique l'ordre, demanarà la contrasenya abans d'executar-la. Per seguretat, la contrasenya no apareix a la pantalla.  

En utilitzar el terminal com a root, la manera canvia de $ a # 

Aquestes són algunes de les ordres bàsiques: 

• ls → Mostra la llista del contingut d'un directori o fitxer. 
  
  
  Exemple de sintaxi: $ ls/home/directori
  
  
  La comanda ls té diverses opcions que permeten organitzar la eixida, per exemple, si s'afegix el paràmetre -s també indica la seua grandària, o si s'afegix -lh es mostren els permisos, usuaris, mesures i data. 

• cd → Canvia de directori. 
  
  
  Per exemple, si estàs en el directori /home i vols accedir a /home/exercicisTIC, seria: 
  $ cd /home/exercicisTIC
  Si estàs a /home/exercicisTIC i vols pujar un nivell (és a dir, anar al directori /home), executes:
  $ cd..

• cat → Permet visualitzar el contingut d'un arxiu de text directament a la terminal, sense la necessitat d'un editor. 
  
  
  Exemple de sintaxi: $ cat document.txt 

El sistema d'arxius en Linux

En general, tots els sistemes Linux, treballen amb sistemes d'arxius ext2, ext3, ext4, etc. (Windows amb FAT32 o NTFS). La principal diferència en utilitzar aquest sistema d'arxius és que no hi ha lletres per identificar les unitats. Tot depèn de l'arrel de l'arbre directori, identificada per /. Una conseqüència d'això és que les unitats (CD, DVD, pendrive ...) es consideren carpetes. Això no hauria de sorprendre si tenim en compte que Linux tracta com arxius als dispositius hardware (impressora, ratolí, etc.). 

El SISTEMA D'ARXIUS, que es pot consultar en qualsevol moment des de la BARRA DE MENÚ, triant      IR → EQUIP, té una estructura més o menys fixa (tenint en compte la gran quantitat de versions de Linux que existeixen). 

Els principals directoris són aquests:

Imatge de http://www.linuxtechnix.com/ 

• / Bin: conté els arxius bàsics per al sistema (equival a C: \ Windows en el sistema Windows).  
• / Boot: a més de la imatge del nucli, conté els arxius que utilitza el sistema per arrancar.  
• / Dev: conté els drivers dels dispositius de l'equip.  
• / Etc: inclou els fitxers de configuració del sistema.  
• / Home: alberga els arxius i carpetes propis de cada usuari del sistema, és a dir, la seua carpeta personal. La ruta /home/usuari habitualment s'abrevia amb el símbol ~.  
• / Usr: conté les aplicacions i recursos del sistema (equival a C: \ Arxius de programa en Windows).  
• / Media: emmagatzema les unitats òptiques i USB que estan muntades en l'equip.

L'entorn de treball d'Ubuntu

Una vegada hem iniciat sessió en Ubuntu ens apareix la pantalla principal del sistema que, igual que en Windows, rep el nom de «escriptori» o, més exactament, ESCRIPTORI UNITY.

La seua aparença és aquesta:

Imatge de llibre de text editorial Editex

L'ESCRIPTORI UNITY es compon de l'àrea de treball i de dues barres, una horitzontal a la part superior, anomenada BARRA DE MENÚS, i una altra vertical a la banda esquerra de la pantalla, anomenada LLANÇADOR.

• Barra de menús 

La BARRA DE MENÚS integra les funcions més utilitzades en Ubuntu en un grup d'icones situat a la part dreta, denominat ÀREA D'INDICADORS. El tipus i nombre d'icones d'aquest grup pot variar d'unes instal·lacions d'Ubuntu a unes altres. En general, aquesta barra conté:

Teclat: permet canviar les preferències del teclat.

Missatges: accés a missatgeria instantània i xarxes socials.
Xarxa: permet gestions en les connexions de xarxa.
So: control de volum i accés als reproductors.
Rellotge: mostra la data / hora i dóna accés al calendari.
Menú d'usuari: permet gestionar els comptes d'usuari.
Sessió: accés a opcions de configuració del sistema.

• Llançador 

El LLANÇADOR proporciona un accés directe als elements més utilitzats d'Ubuntu (aplicacions, unitats i paperera). En polsar sobre una icona del LLANÇADOR s'executarà l'aplicació corresponent, i s'indicarà que està en execució mostrant un triangle a la part esquerra de la seua icona. En general, es mostraran tants triangles com finestres de l'aplicació haja obertes.

Instal·lació del sistema operatiu Ubuntu

El procés d'instal·lació dels sistemes Linux es pot fer mitjançant ordres en lloc d'utilitzar la interfície gràfica d'usuari (GUI), però per simplicitat, en aquesta entrada veurem com es faria amb l'assistent gràfic.

Pas 1: Càrrega dels arxius de llançament de la instal·lació

En iniciar l'equip es fa el bolcat dels arxius de llançament de la instal·lació a la memòria del sistema.

Pas 2: Menú de preinstal·lació

Quan s'han carregat els fitxers d'instal·lació es mostra el menú on es tria l'idioma del sistema i s'ofereixen aquestes dues opcions:

• Provar Ubuntu: s'iniciaria el sistema en mode «live-DVD». No es faria cap canvi en l'equip. El sistema s'instal·laria en la memòria RAM de l'equip i funcionaria amb total normalitat fins que es reiniciase el sistema. És una forma senzilla de provar el funcionament d'Ubuntu.
• Instal·lar Ubuntu: ens portaria al següent pas de la instal·lació.

Pas 3: Preparació de la instal·lació 

Abans de procedir a la instal·lació, se'ns advertix d'alguns dels requisits recomanats per a la instal·lació del sistema.

Pas 4: Elecció del tipus d'instal·lació 

Podem optar per instal·lar el sistema operatiu de forma neta en el disc o utilitzar configuracions avançades del disc. Preferiblement seleccionarem reemplaçar sistema operatiu actual per Ubuntu. Compte que això esborrarà tot el que hi haja al disc!

Pas 5: Preparació del disc 

En aquest moment haurem de triar la unitat de disc on instal·larem el sistema.

Pas 6: Instal·lació i configuració regional 

A partir d'aquest moment comença la instal·lació del sistema operatiu. En primer lloc s'ha d'establir la configuració regional. Aquesta configuració definirà el fus horari, el format de data/hora, moneda, etc.

Pas 7: Instal·lació i configuració del teclat 

Per defecte l'elecció serà Espanyol. En el cas de no disposar d'un teclat estàndard, podem detectar la distribució del teclat automàticament.

Pas 8: Instal·lació i creació d'usuari 

Aquí definirem el nom de l'equip, així com el nom i la contrasenya del primer usuari del sistema.

Pas 9: Finalitzant la instal·lació 

Una vegada que s'ha completat tota la configuració prèvia, només queda esperar que finalitze el procés d'instal·lació del sistema i, si escau, de les actualitzacions que es descarreguen d'Internet.

Imatges de http://www.softvalencia.org/

Virtualització de sistemes operatius

La virtualització consisteix en la creació, mitjançant software, d'una versió virtual d'un recurs tecnològic, hardware o software.

L'equip sobre el qual es virtualitza rep el nom d'amfitrió (host) i el que es pretén virtualitzar es diu hoste (guest).

L'element encarregat de realitzar la virtualització en el sistema principal es denomina hipervisor o VMM (Virtual Machine Monitor, o monitor de màquina virtual). Hi ha dos tipus de hipervisor:

• Nadiu: l'hipervisor és el host i s'executa directament sobre el hardware de l'equip. Exemples d'aquest tipus de hipervisor són Microsoft Hyper-V, Citrix Xen Server o KVM. 
• Allotjat: l'hipervisor s'executa com una aplicació més sobre el sistema operatiu del host. La interacció amb els recursos de l'equip es farà a través d'aquest sistema operatiu. Exemples d'aquests hipervisor són VirtualBox, Microsoft Virtual-PC, VMWare Workstation o QEMU. 

Mitjançant la virtualització es crea una màquina virtual (VM, Virtual Machine), que simula un sistema (amb hardware i software) que s'executa com si existisca en realitat. El software de virtualització s'encarrega de gestionar els recursos de l'equip real i assignar-se'ls a la màquina virtual.

La virtualització és molt útil per poder treballar amb diferents sistemes operatius en una sola màquina sense la necessitat de tenir molts discos durs. L'inconvenient és que necessitarem que l'ordinador amfitrió tinga un bon processador, molt espai en disc disponible i prou memòria RAM, depenent dels sistemes hoste que li vulguem instal·lar. El mètode de virtualització més típic és el allotjat. Per la seva simplicitat i característiques, sol utilitzar-se VirtualBox.

VirtualBox és un software desenvolupat per Oracle. La versió original és privativa, però pot utilitzar-se de forma gratuïta per a ús personal o d'avaluació. VirtualBox funciona sobre Windows, OS, Linux i Solaris, i permet virtualitzar una gran gamma de sistemes operatius.

Preparació per a la instal·lació d'un Sistema Operatiu

En aquesta entrada veurem els passos previs que hem de tindre en compte per preparar el nostre ordinador per a la instal•lació d'un sistema operatiu:

• Revisió dels requeriments de hardware

Hi ha dos nivells de requeriments:

- Requeriments mínims: són les característiques mínimes que ha de tindre l'equip per garantir el funcionament del sistema operatiu.

- Requeriments recomanables: són les característiques òptimes que ha de complir l'equip perquè l'explotació del sistema sigua el més eficient possible.

Com a mínim cal complir els requeriments mínims, encara que l'ideal és complir els recomanables.

Imatge de www.ubuntu.com

• Preparació del disc dur

A més de tindre suficient espai en disc, cal recordar que amb la instal•lació del sistema, tota la informació existent s'eliminarà (llevat que es realitze una configuració avançada en la seua instal•lació, la qual cosa no és recomanable).

Si tenim intenció d'instal•lar més d'un sistema operatiu per màquina, haurem de tindre tants discos durs físics com a sistemes (llevat que treballem amb màquines virtuals, com veurem més endavant).

• Preparació de l'ordre d'arrencada

El sistema operatiu es carregarà a l'equip des d'un suport d'emmagatzematge extern (CD / DVD, pendrive, etc.) o a través de la xarxa.

Haurem d’accedir a la BIOS del sistema (habitualment pressionant "Supr", F2 o F12 tot just d’arrencar l'ordinador) i configurar l'arrencada inicial des de la unitat desitjada:

→ Cercar: First BOOT device

• Alimentació elèctrica de l'equip

És molt important garantir que l'equip va a estar alimentat durant tot el procés de la instal•lació. Si en algun moment s'interromp la instal•lació, és molt probable que calga repetir-la des del principi.

La base del sistema operatiu Linux

La base d'un sistema operatiu Linux és el seu nucli o kernel. Diferents versions del nucli, juntament amb les evolucions que els seus desenvolupadors fan d'ell, donen lloc a la gran varietat de versions que hi ha actualment a disposició dels usuaris i empreses.

En l'actualitat hi ha prop de 400 distribucions de Linux. Aquesta varietat permet a l'usuari triar la que millor s'adapte a les seues necessitats, ja que moltes distribucions són temàtiques: Edubuntu (educació), Musix (música), 64 Studio (multimèdia), etc.

Slackware, Red Hat i Debian, són les versions sota les quals es fonamenten la gran majoria de distribucions Linux actuals.

Tots els ordinadors del sistema educatiu espanyol públic funcionen amb software lliure, i a més, els ordinadors de la Comunitat Valenciana treballen amb una versió desenrotllada en valencià, anomenada Lliurex. Aquesta distribució està basada en Ubuntu, la distribució més coneguda de la familia Debian.

imatge extreta de: http://mestreacasa.gva.es/web/lliurex/

Avantatges d'utilitzar Lliurex o qualsevol altra distribució de Linux:

• Baix o nul cost d'adquisició
• Innovació tecnològica, ja que sempre hi ha gent treballant en millorar el codi.
• Independència del proveïdor
• Adaptació del software a les necessitats
• Varietat d'idiomes